Entrevistes

1. L’estètica d’Abulio és sorprenent pels detalls de cada figura (les mirades per exemple diuen molt) i per la innovació en l’exageració de les formes, de vegades per la monstruositat de les mateixes. Com has arribat fins a aquesta línia o estil de dibuix? Quina tècnica utilitzes?

 

Joan: La deformació i la 'proporcionada' desproporció dels meus ninots suposo que està inspirada en la tradició de la figura del 'freak'. En general, m'interessa l'element grotesc i esperpèntic en tots els medis. Des dels retrats de Diane Arbus fins els personatges estrambòtics de Buñuel o Todd Solondz. A nivell de dibuix, he intentat copiar tant com he pogut els Ott, Clowes, Burns, Wolverton i sobretot, els grans mestres: Robert Crumb i Drew Friedman. Amb l'Abulio he fet servir plumilla i pinzell (en aquests moments només faig servir pinzell) i m'imagino que no cal que digui com m'atrau el dibuix obsessiu i malaltíssament detallat que ja gastàven aquests dos últims dibuixants que he comentat. Quan vaig acabar el còmic em van tancar en un hospital mental, amb manilles i tota la pesca. El doctor m'ha dit que sortiré dintre de poc amb una mica de voluntat.

 

2. Abulio ens ha semblat també sorprenent per les voltes surrealistes del guió, per l’originalitat i la gràcia dels grups de personatges (com aquests pensionistes terroristes), pels elements escatològics… Com se’t va presentar la idea general del còmic i com la desenvolupes després amb tanta imaginació?

 

Joan: La idea del còmic va néixer quan vaig llegir al diari un article que deia que Espanya es convertiria dintre d'uns anys en una espècie de seu per als pensionistes d'Europa. A partir d'aquí només he anat jugant amb idees delirants com la de pensar que arribarà un dia en què la massa de població pensionista serà extremadament més elevada que la població activa. Els guions de Rafael Azcona, els relats de Francesc Kafka o la revista-fanzine Mondo Brutto també han sigut una important font d'inspiració. Quan vaig començar el còmic volia retratar una atmosfera semblant a la de les películes com El cochecito, El Pisito, El Verdugo… en fi, l' Espanya negra de l'esperpento. També crec que la història de l'Abulio amaga similituds amb el gènere negre: la femme fatale, un ambient hostil i fatalista, les traicions i finalment, la trama, que acaba agafant un aire detectivesc.

 

 

M'agrada pensar que estic fent una cosa semblant a gent com el Paco Alcazar: agafar

la tradició del còmic underground i barrejar-la amb l'humor negre de certs artefactes culturals ibèrics, donant-li tocs de l' imaginari dels tebeos de Bruguera. Els noms que poso als personatges estan inspirats en els de Bruguera: per exemple, Pucio Regallofa està inspirat en el de Don Furcio Buscabollos, que encara és més grotesc i avui seria políticament incorrecte.

 

 

3. Creiem que és més que oportuna l’aparició d’aquest grup de pensionistes en el panorama nacional… Què amaga de crítica aquesta sublevació d’avis?

 

Joan: D'una banda, la idea que m'interessa transmetre és la d'una confrontació absurda, en aquest cas entre pensionistes i no-pensionistes. La facilitat en trobar enemics i elements diferencials per a poder portar a terme un confrontament és el mateix impuls épic i d'afany de poder que empeny la humanitat desde que és humana.

 

En segon lloc, la revolució sempre ha estat exclusivitat del jovent, i aquí apareixen uns ancians dements que volen fer-se amb el poder, canviar el mon i aquestes coses. Era divertit destacar la part més fosca de la revolució, mostrar-la com una cosa ridícula, delirant i demencial. Totes les revolucions tenen una gran part de patetisme i demència.

 

En el còmic, els pensionistes representen els pàries absoluts, els residus de la societat, la part no rentable d'aquesta, però també un col.lectiu paranoic, surreal, caòtic i destructor, que en el fons tampoc pot representar el far de cap idea constructiva. Imaginar-nos un futur exclusiu per a ancians i pensionistes no és gaire alentador, és com una espècie de distòpia que només pot conduir al fracàs o a la catàstrofe. 

 

4. Després de col·laborar en revistes importants i de guanyar-te un nom dins el medi, què significa tenir un còmic premiat? És a dir, facilita una major projecció nacional?

 

Joan: Per mi ha representat molt: un any enrere no m' hagués cregut que el meu primer còmic s'editaria en tapa dura. També ha suposat que he pogut fer creure a la meva mare que sóc una persona important que guanya premis. Però sobretot, ha representat que he pogut viure durant una temporada del còmic. I de fet, m'ha permès tenir el temps suficient per a permetre'm el rodatge i la confiança necessària per a poder creure'm que en aquest país es pot viure del món de la historieta. Així, vaig provar d'ensenyar cosetes al Jueves, hi va haver sort i ara hi estic colaborant amb pàgines d'actualitat. La veritat és que encara és aviat per poder calcular la projecció que m'ha aportat guanyar el premi Josep Coll, només fa dos mesos que l'àlbum està a les llibreries. Però crec que més que l'Abulio, el fet de col.laborar en una revista com El Jueves fa que el meu nom comenci a sonar i el meu treball sigui més visible que quan estava amagat en un calaix.

  

5. Al còmic se’ns diu que el teu avi va ser el gran Vàzquez. Parla’ns una mica del Vàzquez dibuixant. Què vas aprendre directament d’ell?

 

Joan: Estàvem molt units, suposo que tenir un avi que és una llegenda del còmic et marca conscient i inconscientment. Definitivament, puc dir que he heretat la seva qualitat de 'jeta'. D'ell vaig aprendre el gust per a la picaresca i les troles. Però, en qualsevol cas, no vull que la gent em conegui com 'el net del Vázquez'. Vull pensar que sóc una entitat amb particularitats pròpies.

  

6. Com veus el còmic d’humor a Espanya i en especial a Catalunya? Per cert, Abulio s’ha editat en castellà i en català; creus que el fet de ser rendible o no condiciona que es publiqui una obra en les dues llengües?

 

Joan: És el que gaudeix de més salut. El fet que només hi hagi una revista de còmic a nivell estatal i que aquesta sigui d'humor satíric i costumbrista fa que l'humor aparegui amb cert avantatge davant de qualsevol altre tipus de còmics. Suposo que això fa que a Espanya, i a Catalunya especialment, hi hagi tanta tradició de dibuixants humorístics.

 

És normal que una obra es vengui menys si s'edita en dues llengües. El mercat català no es pot comparar al castellà. La gent, no està habituada a llegir còmics en català ( a banda del Tintín i quatre coses…) i d'altra banda, editar un còmic en català, t'obliga a vendre el producte en una peixera més petita. Això sí, hi ha editors valents que són com auténtics kamikazes que donen una empenta al panorama.

  

7. Els teus dibuixos ens han recordat en certa manera la línia que segueix Joe Sacco. T’agrada aquest autor? Però realment amb quins dibuixants t’identifiques i quins llegeixes amb major freqüència?

 

Joan: Doncs he llegit ben poca cosa del senyor Joe Sacco. Em sedueixen més les obres de ficció i       si parteixen de material real, prefereixo que estigui tractat en clau d'humor. Sóc molt de rellegir els eightball d'en Daniel Clowes, les historietes d'en Robert Crumb i les d'en Drew Friedman, que és un bon home del que no s'ha traduït incomprensiblement res. A la meva llista de favorits hi entren aquests (i segur que me'n deixo): Peter Bagge (sobretot els Mundo Idiota), Charles Burns, El Roto, Martí Riera, Thomas Ott, Basil Wolverton, Paco Alcazar, Manfred Deix, Jason, Miguel Brieva, Gallardo i Mediavilla, també em van influenciar molt de petit els cromos de la Pandilla Basura o els tebeos del Supelópez. M'agraden molt els tebeos de suspens de la EC , l'humor de Tim Hensley o Michael Kupperman i els humoristes gràfics de la extinta i genial revista Hermano Lobo.

  

8. Per acabar: ens recomanaries un parell de lectures per aquest estiu?

 

Joan: Taxista d'en Martí Riera i Conoce a tu enemigo d'en Robert           Crumb són sumament recomanables per a qualsevol època de            l'any!