juny-juliol

juliol

Olivier Schrauwen (1977) és un jove dibuixant belga que es mou entre la creació de còmics i l’animació. La crítica ha destacat la influència dels clàssics de la historieta de començaments del segle XX en el seu estil. El títol que us comentem avui va estar entre els seleccionats al Festival d’Angoulême del 2007, i es va publicar a Espanya dos anys després per Norma. Nosaltres el posem a disposició dels nostres usuaris el proper mes de juliol (L’Aparador).

Mi pequeño és una curiosa història d’amor patern. La dona d’un senyor benestant i amant del progrés, mor en el part d’un nadó, que miraculosament neix a l’enterrament de la mare. L’amor del pare cap al seu fill és immens, i més tenint en compte que la particularitat del nen és el seu tamany: és tant petit que el pare el pot portar dins d’una butxaca. Paternalisme i voluntat pedagògica es donen la mà en la narració: el petit visitarà les més importants ciutats, veurà construccions arquitectòniques i industrials, anirà al zoo, on viu una desenfrenada aventura.

L’atractiu del dibuix de Schrauwen és aquest dicidit homenatge a l’estètica del mestres dels quals parlàvem. I és també l’homenatge a les antigues revistes il·lustrades de ciència i cultura positivista: de tant en tant apareix una làmina, al marge de la història, amb les visites educatives de pare i fill. Amb aquest racionalisme conviu també un element màgic, una base d’ingenuïtat que el protagonista no vol perdre, encara que ell sigui un home del progrés.

Olivier Schrawen (1977) es un joven dibujante belga que se mueve entre la creación de cómics y la animación. La crítica ha destacado la influencia de los clásicos de la historieta de comienzos del siglo XX en su estilo. El título que os comentamos hoy estuvo entre los seleccionados en el Festival d’Angoulême del 2007, y se publicó en España dos años después por Norma. Nosotros lo pondremos disponible para nuestros usarios el próximo mes de julio (El Escaparate).

Mi pequeño es una curiosa historia de amor paterno. La mujer de un señor burgués y amante del progreso, muere en el parto de un bebé, que milagrosamente nace en el entierro de la madre. El amor del padre hacia su hijo es inmenso, y más teniendo presente que la particularidad del niño está en su tamaño: es tan pequeño que el padre lo puede llevar en un bolsillo. Paternalismo y voluntad pedagógica se dan la mano en la narración: el pequeño visitará las más importantes ciudades, verá construcciones arquitectónicas e industriales, irá al zoo, donde vive una desenfrenada aventura.

El atractivo del dibujo de Schrauwen es este decidido homenaje a la estética de los maestros de los cuales hablábamos. Y es además un homenaje a las antiguas revistas ilustradas de ciencia y cultura positivistas: de vez en cuando aparece al margen de la historia, una lámina con las visitas educativas de padre e hijo. Con este racionalismo convive también un elemento mágico, una base de ingenuidad que el protagonista no desea perder, aunque él sea un hombre del progreso.

Alejandro Jodorowsky va escriure en el seu dia un guió per ser representat sobre les taules pel gran mim Marcel Marceau, desaparegut el 2007. Problemes de financiació van fer que quedés arraconat, fins que el dibuixant Olivier G. Boiscommun el va recuperar per convertir-lo en còmic. Norma publica enguany l’edició integral de les dues parts d’aquell text, i els nostres usuaris disposaran de l’obra a partir de juliol (L’Aparador).

Pietrolino és un homenatge al gran Marcel Marceau, però també al món del circ en general. El protagonista és un mim amb una idea clara del seu art: ha de servir per fer volar la imaginació, per fer-nos veure el que la mímica del seu espectacle ens va suggerint. Hi ha també una intenció política en els seus números, doncs un d’ells denuncia l’ocupació nazi. Per questa part de l’espectacle Pietrolino perdrà la llibertat durant la guerra, mal viurà en un camp de treball amb el seu company d’aventures, i el pitjor és que els maltractaments físics que pateix li destrocen les mans, eines bàsiques per a ell.

El còmic és tota una reivindicació de la força de la voluntat per superar els obstacles. Hi trobem també la idea de l’amor com el motor d’un art que ens fa somriure i desperta les nostres consciències. Les il·lustracions a més són d’una gran bellesa i perfeccionisme, amb vinyetes de gran format que permeten apreciar-les millor.

Alenjandro Jodorowsky escribió en su día un guión para ser representado sobre las tablas por el gran mimo Marcel Marceau, desaparecido en el 2007. Problemas para financiar el proyecto lo arrinconaron, hasta que el dibujante Olivier G. Boiscommun lo recuperó para transformarlo en cómic. Norma publica este año la edición integral de las dos partes de aquel texto, y los usuarios de la Biblioteca Jaume Perich i Escala lo tendrán disponible el mes de julio (El Escaparate).

Pietrolino es un homenaje al gran Marcel Marceau, pero también al mundo del circo en general. El protagonista es un mimo con una idea clara de su arte: ha de servir para hacer volar la imaginación, para hacernos ver lo que nos va sugiriendo la mímica de su espectáculo. Hay también una intención política en sus números, pues uno de ellos denuncia la ocupación nazi. Por esta parte del espectáculo Pietrolino perderá la libertad durante la guerra, sobrevivirá a duras pernas en un campo de trabajo junto a su compañero de aventuras, y lo peor de todo es que los maltratos físicos que sufre le destrozan las manos, herramientas básicas para él.

El cómic es toda una reivindicación de la fuerza de la voluntad para superar los obstáculos. En él encontramos también la idea del amor como motor de un arte que nos hace sonreír y despierta nuestras conciencias. Las ilustraciones además son de una gran belleza y perfeccionismo, con viñetas de gran formato que permiten apreciarlas mejor.

Étienne Davodeau és un dels grans dibuixants de la bande dessinée, que any darrera any ens enriqueix amb noves propostes. Ja vam comentar amb la lectura de la primera part de Lulú… la doble tendència dels seus guions: de línia intimista per una banda, i de denúncia social per una altra. Dins la primera hem d’incloure el còmic que us resumim avui, el qual tindreu disponible a la Biblioteca Jaume Perich i Escala el proper juliol (L’Aparador).

Lulú, mujer desnuda (segunda parte) continua l’argument del volum anterior: Lulú, dona d’uns quaranta, casada i amb tres fills, passa per una crisi existencial i decideix desaparèixer uns dies. Es tracta d’un viatge a la recerca d’ella mateixa. La segona part comença un cop ha deixat enrera a Charles, amb qui ha tingut una relació breu però intensa, i es troba de nou en una altra ciutat costanera. En aquesta coneix a una senyora gran, Marthe, amb la qual topa de la manera més estranya en Lulú: desesperada per la seva situació, ha intentat robar-li la bossa de mà. Lulú experimenta sensacions ben noves per a ella. De Marthe, a casa de qui viurà els darrers dies de la seva aventura, aprendrà a trobar una solució als seus problemes.

Com en la primera part la narració dels fets es realitza durant una vetllada a casa de Lulú, entre els amics de la família. Abans havia estat un d’ells el narrador; ara és Morgane, la filla de Lulú, qui coneix les peripècies de la seva mare i les explica fins ben entrada la matinada. Aquest recurs és molt suggerent, doncs arrodoneix l’atmosfera d’intimisme i humana del còmic.

No hem parlat dels recursos del color a Lulú… Recorden tons d’aquarel·la, subtils en tot moment: per ambientar la nit a la terrassa on es reuneixen els amics; per aïllar a Lulú de la resta de vianants en un carrer desconegut; o per difuminar l’espai d’una platja com a símbol d’immensitat.

Étienne Davodeau es uno de los grandes dibujantes de la bande dessinée, que cada año nos sorprende con nuevas propuestas. Ya comentamos con la lectura de la primera parte de Lulú… la doble tendencia de sus guiones: de línea intimista por una parte, y de denuncia social por otra. En la primera debemos enmarcar el cómic que os resumimos hoy, y que los usuarios de la Biblioteca Jaume Perich i Escala (Barcelona) tendrán disponible a partir de julio (El Escaparate).

Lulú, mujer desnuda (segunda parte) continúa el argumento del volumen anterior: Lulú, mujer de unos cuarenta, casada y con tres hijos, atraviesa una crisis existencial y decide desaparecer de casa unos días. Se trata de un viaje para conocerse a sí misma. La segunda parte comienza cuando abandona a Charles, con quien ha tenido una breve pero intensa relación, y se encuentra de nuevo en otra ciudad costera. En ésta conoce a una anciana, Marthe, a quien conoce de la forma más extraña en Lulú: ésta, desesperada por su situación, ha intentado robarle el bolso a la señora. Lulú experimenta sensaciones nuevas para ella. De Marthe, en cuya casa vivirá los últimos días de su aventura, Lulú aprenderá a buscar una solución a sus problemas.

Como en la primera parte la narración de los hechos se realiza durante una velada en casa de Lulú, entre los amigos de la familia. Antes había sido uno de ellos el narrador; ahora es Morgane, la hija de Lulú, quien conoce las peripecias de su madre y las explica hasta altas hora de la madrugada. Este recurso es muy sugerente, porque redondea la atmósfera de intimidad del cómic.

No hemos hablado de los recursos del color en Lulú… Nos recuerdan tonos de acuarela, sutiles en todo momento: para ambientar la noche en la terraza donde se reúnen los amigos; para aislar a Lulú del resto de personas en una calle desconocida; o para difuminar el espacio de una playa como símbolo de inmensidad.

Yokoyama es declara admirador del dibuixant Kawamata, de la música de Honegger, d'escriptors com Kafka o Dostoievsky. Aquest autor japonés ens proposa la lectura silenciosa d'un còmic, on els records d'aquells ens pot ajudar a captar moltes suggerències. El proper mes de juliol oferirem als nostres usuaris aquesta singular obra (L'Aparador).

El Viaje descriu i narra l'acció de tres personatges durant un viatge en tren, durant el qual observen als companys de vagó, la ciutat i el camp que transcorre darrere els vidres. El còmic finalitza quan els tres viatgers arriben al seu destí. La peculiaritat del guió està en l'ambient futurista i en la manca de diàlegs. Al mateix temps els dibuixos geomètrics i lineals descriuen una societat o cultura plena de contrastos: ciutats dissenyades fins al més petit detall per al seu bon rendiment, i una natura exuberant. Com a lector et sents estrany, però molt pròxim i identificat als personatges.

A molts us recordarà Un Món feliç, de Huxley, però en el cas d' El Viaje tot és bastant impersonal, com si la violència del control no calgués a la societat que descriu.

Yokoyama se declara admirador del dibujante Kawamata, de la música de Honegger, de escritores como Kafka o Dostoyevsky. Este autor japonés nos propone la lectura silenciosa de un cómic, en el que el recuerdo de aquellos nos puede ayudar a percibir muchas sugerencias. El próximo mes de julio ofreceremos a nuestros usuarios esta singular obra (El Escaparate).

El Viaje describe y narra la acción de tres personajes durante un viaje en tren, durante el cual observan a sus compañeros de vagón, la ciudad y el campo que transcurre detrás de los cristales. El cómic termina cuando los tres personajes llegan a su destino. La peculiaridad del guión está en el ambiente futurista y en la ausencia de diálogos. Al mismo tiempo los dibujos geométricos y lineales describen una sociedad o cultura llena de contrastes: ciudades diseñadas hasta el más pequeño detalle para su buen funcionamiento, y una naturaleza exuberante. Como lector te sientes extraño, pero a la vez muy próximo e identificado con los personajes.

A muchos os recordará Un Mundo feliz, de Huxley, pero en el caso de El Viaje todo es bastante impersonal, como si la violencia del control fuera innecesaria en la sociedad que describe.

Miguel Gallardo (Lleida, 1955) ha estat un dels nostres autors més importants del corrent underground dels anys 80. Amb Juan Mediavila va crear la sèrie de Makoki, personatge àcid sobre la Barcelona “barriobajera”, i darrerament ha conreat nombrosos èxits amb María y yo, que fins i tot ha estat portada al cinema. Però Gallardo ha reiixit també en altres camps: com la publicitat o l’humorisme gràfic. Sostiene Gallardo, que tindrem a disposició dels nostres usuaris a partir de juliol (L’Aparador), és un exemple d’aquesta darrera faceta.

ostiene Gallardo reuneix un bon nombre d’Il·lustracions que el dibuixant va realizar a La Vanguardia, per acompanyar els articles d’opinió de Xavier Bru de Sala. Cada il·lustració ve acompanyada per un peu en castellà i anglès, que arrodoneix el missatge del dibuix. L’humor de Gallardo és aquí cru, incisiu en les contradiccions dels poders i de les relacions econòmiques i polítiques.

Blur manté una línia editorial molt interessant de llibres en format petit, molts d’ells sobre peridiodisme gràfic. Aquest va ser publicat farà 3 anys, i la contundència del títol ens recorda aquell Sostiene Pereira de Tabucchi i el seu veterà periodista que Mastroinani interpretà al cinema.

Miguel Gallardo (Lleida, 1955) ha sido uno de nuestros autores más importantes del underground de los años 80. Junto a Juan Mediavila creó la serie Makoki, personaje ácido sobre la Barcelona barriobajera, y últimamente ha cosechado numerosos éxitos con María y yo, que incluso ha sido trasladada a la gran pantalla. Pero Gallardo ha logrado triunfar también en otros campos: como la publicidad o el humorismo gráfico. Sostiene Gallardo, que pondremos a disposición de nuestros usuarios a partir de juliol (El Escaparate), es un ejemplo de esta última faceta.

Sostiene Gallardo reúne ilustraciones que el dibujante realizó en La Vanguardia (diario de Barcelona), para acompañar los artículos de opinión de Xavier Bru de Sala. Cada ilustración viene acompañada por un pie en inglés y en castellano, que redondea el mensaje del dibujo. El humor de Gallardo es aquí crudo, incisivo en las contradicciones de los poderes y de las relaciones económicas y políticas.

Blur mantiene una línea editorial muy interesante de libros en pequeño formato, muchos de ellos sobre periodismo gráfico. Este se publicó hace unos 3 años, y la contundencia del título nos evoca aquel Sostiene Pereira de Tabucchi y su veterano periodista que Mastroiani interpretó en el cine

juny

Josep Busquet i Pere Mejan han tingut molta fortuna amb el títol que us comentem ara: La Revolución de los pinceles, que trobareu entre les novetats de juny (l’Aparador) de la Biblioteca Jaume Perich i Escala. Editada el 2008 va guanyar de seguida els Premios Populares Dolmen; l’any següent aconsegueix el Premi a l’Autor Revelació del Saló del Còmic de Barcelona, i a banda d’altres guardons en aquests dos anys, el 2010 ha estat nominat al Premio Nacional. Des de el bloc El Tintero espumoso Busquet i Mejan parlen de La Revolución…, de les presentacions que han realitzat, les ressenyes, etc.

El còmic és una variant del tema intemporal de l’abús del Poder i el silenci que intenta imposar a qualsevol veu crítica. Ambientat a qualsevol ciutat europea de començaments del segle XIX (imaginem), narra la passió d’un grup d’artistes per la seva feina com a dibuixants d’historietes. Les grans editorials són les que marquen el fil que ha de seguir qualsevol publicació, fins al punt que quan un dels autors edita una sátira contra un dels grans, és assassinat. El col·lectiu de dibuixants considera que és l’hora de fer parlar els seus pinzells,i fan tot el que està a les seves mans per treure a la llum els draps bruts dels de dalt. Fins que aquests utilitzen tota la seva maquinària destructora.

A molts recordarà aquest argument les peripècies dels autors per esquivar la censura, als anys de dictadura a qualsevol indret del món; a nosaltres ens fa pensar una mica en grans editorials com Bruguera, que a la seva època van lligar i deslligar al seu arbitri. Però La Revolución de los pinceles és també un còmic d’aventures, amb bells dibuixos en blanc i negre, i un guió molt aconseguit.

Josep Busquet y Pere Mejan han tenido mucha fortuna con el título que os comentamos ahora: La Revolución de los pinceles, que encontraréis entre las novedades de junio (El Escaparate) de la Biblioteca Jaume Perich i Escala. Editada en el 2008 ganó en seguida los Premios Populares Dolmen; al año siguiente consigue el Premio al autor revelación del Salón del Cómic de Barcelona, y aparte de otros galardones en estos dos años, este 2010 ha sido nominado al Premio Nacional. Desde el blog El Tintero espumoso Busquet y Mejan hablan de La Revolución…, de las presentaciones que han realizado, las reseñas, etc.

El cómic es una variante del tema intemporal del abuso del Poder y el silencio que intenta imponer a cualquier voz crítica. Ambientado en cualquier ciudad europea de principios del siglo XIX (imaginamos), narra la pasión de un grupo de artistas por su trabajo como dibujantes de historietas. Las grandes editoriales son las que marcan el rumbo que debe seguir cualquier publicación, hasta el punto de que cuando uno de los autores edita una sátira contra uno de los grandes, es asesinado. El colectivo de dibujantes cosidera que es la hora de hacer hablar a sus pinceles, y hacen todo lo que está en sus manos para sacar a la luz los trapos sucios de los de arriba. Hasta que éstos utilizan toda su maquinaria destructora.

A muchos les recordará este argumento las peripecias de los autores por esquivar la censura, en los años de dictadura en cualquier lugar del planeta; a nosotros nos recuerda un poco el papel que jugó una de las grandes editoriales españolas, Bruguera, respecto a sus asalariados. Pero La Revolución de los pinceles es también un cómic de aventuras, con dibujos en hermosos dibujos en blanco y negro, y un guión muy logrado.

Phillippe Dupuy i Charles Berberian són un dels tàndems més prolífics i importants dins la bande dessinnée. Van treballar junts en diversos fanzines els anys 80, i els darrers anys han creat obres emblemàtiques com Le Petit Peintre. Dibbuks acaba de publicar fa unes setmanes Bienvenido a Bobolandia, que oferim als nostres usuaris aquest mes de juny com a novetat (L’Aparador).

Bienvenido a Bobolandia és una crítica subtil en certs moments, despietada en molts d’altres, de l’home urbà modern i la seva pseudo-ideologia verda. Estructurada en històries curtes interrelacionades, en les que apareixen i desapareixen els mateixos personatges, passa per la “picota” de la sátira: la vida fàcil dels joves ben situats que busquen el camí autèntic d’allò que s’etiqueta com a bio; la moda i les seves tendències; la realitat virtual de la televisió; la ingenuïtat de l’art contemporari… El cómic és en fi una crítica de la cultura del consum.

Els dibuixos semblen els idonis per descriure aquesta paròdia urbanita, amb un aire a les distorsionades figures de Mariscal, de colors vius, que també van representar a la Barcelona del 92; on començaven potser a posar-se els primers ciments d’aquesta Bobolandia.

Philippe Dupuy y Charles Berberian son uno de los tándem más prolíficos e importantes dentro de la bande dessinée. Trabajaron juntos en diversos fanzines en los años 80, y últimamente han creado obras emblemáticas como Le Petit Peintre. Dibbuks acaba de publicar hace unas semanas Bienvenido a Bobolandia, que ofrecemos a nuestros usuarios este mes de junio en el apartado de El Escaparate.

Bienvenido a Bobolandia es una crítica sutil en ciertos momentos, despiadada en muchos otros, del hombre urbano moderno y su pseudo-ideología verde. Estructurada en cortas historias interrelacionadas, en las que dasaparecen y aparecen los mismos personajes, pasa por la picota de la sátira: la vida fácil de los jóvenes acomodados que buscan el camino auténtico de lo bio; la moda y sus tendencias; la realidad virtual de la televisión; la ingenuidad en la que cae en ocasiones el arte contemporáneo… El cómic es en fin una crítica de la cultura del consumo.

Los dibujos parecen los adecuados para describir una parodia urbanita, con un aire que recuerdan las figuras de Mariscal, de colores vivos, que también representaron a la Barcelona del 92; en la que probablemente comenzaron a cimentarse las primeras piedras de esta Bobolandia.

Andy Riley és un dels autors més intel·ligents i divertits que hem llegit darrerament. Nacut el 1970 al Regne Unit, compagina la seva tasca dins l’humorisme gràfic amb feines de guionista per televisió i ràdio. Setmanalment publica una tira còmica a la revista The Observer Magazine. El seu humor traspassa fronteres: gags enginyosos, irreverents, que giren en cadascun dels seus llibres al voltant d’un pretexte. Un dels més exitosos ha estat El Libro de los conejitos suicidas, hilarant.

És d’agrair la publicació de llibres d’humor gràfic, tot i que sovint es tracta de recopilacions de tires ja publicades en mitjans de comunicació.

Aquest mes de juny els usuaris de la Biblioteca Jaume Perich tindran a la seva disposició Cerdos egoístas, una sèrie de vinyetes pletòriques de "mala bava" per part d'aquests animals de granja.

Podeu tafanejar una mica a la pàgina Misteryandyriley, on l'autor parla de si mateix i de les seves publicacions.

Andy Riley es uno de los autores más inteligentes y divertidos que hemos leído últimamente. Nacido en 1970 en el Reino Unido, compagina su trabajo dentro del mundo del humorismo gráfico con el de guionista de televisión y radio. Semanalmente publica una tira cómica en The Observer Magazine. Su humor traspasa fronteras: gags ingeniosos, irreverentes, que giran en cada uno de sus libros alrededor de un pretexto. Un de los más exitosos ha sido El Libro de los conejitos suicidas, hilarante.

Es de agradecer la publicación de libros de humor gráfico, aunque a menudo se trata de recopilaciones de tiras publicadas con anterioridad en medios de comunicación.

Este mes de junio los usuarios de la Biblioteca Jaume Perich tendrán a su disposición Cerdos egoístas, una serie de viñetas llenas de muy “mala leche” por parte de estos deliciosos animales de granja.

Podéis curiosear un poco en la página Misteryandyriley, en la que el autor habla de sí mismo y de sus publicaciones.

Pere Joan i Sonia Pulido són dos autors amb una llarga experiència dins el món de la il·lustració i els còmics: el primer ha publicat més d’una desena d’àlbums, realitzat nombroses exposicions i ha col·laborat en Cairo, TBO, El Pequeño País,etc. Sonia Pulido ha editat recentment Separar por colores, Puede que esta vez; ha creat cartells per esdeveniments culturals, i col·labora en RockdeLux, Cinemanía, Woman. Són només quatre pinzellades de tot el que fan.

Duelo de caracoles és una exquisida galeria de personatges, que es reuneixen un assolellat diumenge (imaginem) al voltant d’una bona cassola de cargols. El guió ressegueix amb luxe de detalls i subtileses els passos d’aquest ritual: l’arribada, el dinar i la sobretaula, el passeig final fins a la cala del poble. Cada secció compta amb petites escenes, on amb un fi sentit de la ironia copsem les mirades entre els diferents convidats, les “tonterías rimades” que diuen animats pel vi, els silencis un cop han baixat a la platja.

Duelo de caracoles juga amb els cercles que fan els pensaments, les converses, dins el silenci de cadascú dels personatges, o el quadrilàter en el qual tots deixen anar la seva. Juga també amb la lentitud d’un dinar entre amics i parents, sense presses. I amb la llicència de certs curiosos recursos que trenquen l’estructura habitual d’un còmic i al mateix temps l’arrodoneixen.

Pere Joan empra un llenguatge poètic i intel·ligent, i Sonia Pulido realitza un dibuix preciós, de colors vius. Tot un homenatge al simposium mediterrani.

Pere Joan y Sonia Pulido son dos autores con una larga experiencia en el mundo de la ilustración y los cómics: el primero ha publicado más de una decena de álbumes, ha realizado numerosas exposiciones y colaborado en Cairo, TBO, El Pequeño País, etc. Sonia Pulido ha editado recientemente Separar por colores, Puede que esta vez; ha creado carteles para acontecimientos culturales, y colabora en RockdeLux, Cinemanía, Woman. Son sólo cuatro pinceladas de todo su quehacer.

Duelo de caracoles es una exquisita galería de personajes, que se reúnen un soleado domingo (imaginamos) alrededor de una buena cazuela de caracoles. El guión sigue con lujo de detalles y sutilezas los pasos de este ritual: la llegada, la comida y la sobremesa, el paseo final hasta la cala del pueblo. Cada sección está integrada por pequeñas escenas, en las que con fina ironía sorprendemos las miradas entre los diferentes invitados, las “tonterías rimadas” que dicen animados por el vino, los silencios una vez han bajado a la playa.

Duelo de caracoles juega con los círculos que realizan los pensamientos, las conversaciones, el ensimismamiento de cada uno de los personajes, o el cuadrilátero donde todos dicen la suya. Juega también con la lentitud de una comida entre amigos y familiares, sin prisas. Y con la licencia de algunos curiosos recursos que rompen la estructura habitual de un cómic y al mismo tiempo la bordan.

Pere Joan utiliza un lenguaje poético e inteligente, y Sonia Pulido realiza un bellísimo dibujo, de vivos colores. Todo un homenaje al simposium mediterráneo.

(Llegiu l’entrevista d’Humor a l’art aquí)

Étienne Davodeau va néixer el 1965 a la regió de les Mauges (“Mauvais gens”, etimològicament), que inspirarà la seva formidable novel·la gràfica sobre les reivindicacions obreres d’aquella terra. És un dels autors de còmic francès amb major prestigi, i les seves obres s’esperen al nostre país amb gran expectació. Utilitza registres diversos: des de les obres més intimistes als títols de denúncia social.

Lulú, mujer desnuda (primera part), narra una història en aparença senzilla, dins la línia intimista que hem comentat, però rica en matisos i lectures. Lulú no és feliç a la seva vida familiar, porta temps cercant feina, i després de l’enèsima entrevista sense èxit decideix anar-se’n per un temps, lluny dels seus. Es deixa portar per les circumstàncies, coneix a una dona que li proposa portar-la en cotxe fins a la costa, i un cop allà viu una segona adolescència.

Durant una llarga vetllada d’amics a casa de Lulú, Xavier explica la petita aventura d’aquesta, com un cop a la costa l’atzar la fa coincidir amb Charles, amb qui comença a sentir-se novament feliç. El desenvolupament d’aquesta nit entre amics preocupats per Lulú, estructura tot el còmic. Xavier és el narrador perquè els dies de la fugida de Lulú, ha estat el seu àngel de la guarda sense que ella se’n adonés.

A Davodeau li agrada recrear-se en els gestos quotidians, en les anècdotes, en els silencis que deixen entreveure els pensaments dels personatges. Aquests ens recorden als protagonistes de Caída de bici, on l’accent està posat també en les relacions humanes. La segona part de Lulú, mujer desnuda s’edita aquest mes de maig, i coneixerem en quina mesura ha canviat aquesta dona per dins.

Étienne Davodeau nació en 1965 en la región de les Mauges ("Mauvais gens", etimológicamente), que le inspirará una formidable novela gráfica sobre las reivindicaciones obreras de su tierra. Es uno de los autores de cómic francés con mayor prestigio, y sus obras se esperan en España con gran expectación. Utiliza registros diversos: desde las obras más intimistas a los títulos de denuncia social.

Lulú, mujer desnuda (primera parte), narra una historia en apariencia sencilla, dentro de la línea intimista que hemos apuntado, pero rica en matices y lecturas. Lulú no es feliz en su vida familiar, lleva tiempo buscando trabajo, y después de una de tantas entrevistas sin éxito decide marcharse por un tiempo, buscarse a sí misma. Se deja llevar por las circunstancias, conoce a una mujer que le propone llevarla en coche hasta la costa, y una vez allí vive una segunda adolescencia.

Durante una larga velada de amigos en casa de Lulú, Xavier explica la pequeña aventura de ésta, como una vez en la costa el azar le hace coincidir con Charles, con quien comienza a sentirse de nuevo feliz. El desarrollo de esa noche entre los amigos preocupados por Lulú, estructura todo el cómic. Xavier es el narrador porque los días de la huída de Lulú, ha sido su ángel de la guarda sin que ella se percatara.

A Davodeau le gusta recrearse en gestos cotidianos, en las anécdotas, en los silencios que dejan entrever las inquietudes de los personajes. Éstos nos recuerdan a los protagonistas de Caída de bici, en el que el acento está puesto también en las relaciones humanas. La segunda parte de Lulú, mujer desnuda se edita este mes de mayo, y conoceremos en qué medida ha cambiado esta mujer por dentro.

(podeu consultar la web d’Étienne Davodeau aquí)

James Sturm, autor nascut a Nova York (1965), es va aficionar de ben jove als còmics, i dins el seu currículum professional compta amb l’experiència d’haver treballat a la revista Raw, editada per Art Spiegelman. A banda de la seva tasca com a dibuixant, també dirigeix el Center for Cartoon Studies. Market day apareix aquest mateix 2010 en anglès, i Astiberri l’acaba de publicar aquesta primavera.

A la coberta de Día de mercado, Mendleman apareix despert al llit: és un dibuix de colors terrosos, i en el silenci de l’escena s’intueix el to general del còmic, trist i dramàtic.

El protagonista és dedica a la confecció de catifes d’una gran qualitat, que fins ara venia a la botiga del comerciant Finkler, els dies de mercat. Un d’aquest dies en Mendleman matina, carregat de les seves manufactures. És un home satisfet de la seva feina: en les seves catifes pot reflectir la llum imprecisa del trenc d’alba, o qualsevol subtilitat que desitgi el seu client. I ara espera poder fer una bona venda, doncs la seva dona està embarassada.

Quan arriba al mercat troba tot un seguit de canvis: las parades comencen a oferir productes de poca qualitat, l’atmosfera general ja no té l'antic caliu, i fins i tot el vell Finkler ha deixat el seu comerç a les mans del seu gendre, inexpertes per valorar la feina ben feta. Mendleman ha de marxar per no malvendre les seves estores; però pitjor sort li espera a l’ emporium, una mena de grans magatzems on els antics artesans fan cua, per vendre a qualsevol preu les seves peces.

Ambientat a començaments del segle XX a l’Europa de l’Est, Día de mercado ens pot recordar les novel·les de Joseph Roth i els seus personatges grisos, víctimes d’un temps de canvi sense pietat. També Mendleman veu amb claredat al final del cómic que el vell món s'enfonsa (la lentitud, l’estimació pels olors de la terra i la bona fe de la gent), i sorgeix implacable la industrialització. “Para vivir en estos tiempos es necesario tener una resolución de acero, vergüenza, autoconmiseración, furia”, es diu el protangonista cap al final del llibre.

James Sturm, autor nacido en Nueva York (1965), se aficionó de joven a los cómics, y en su currículum profesional atesora la experiencia de haber trabajado en la revista Raw, editada por Art Spiegelman. Aparte de su trabajo como dibujante, también dirige el Center for Cartoon Studies. Market day ha aparecido este mismo año en inglés, y Astiberri lo acaba de publicar esta primavera.

En la cubierta de Día de mercado, Mendleman aparece despierto en la cama: es un dibujo de colores terrosos, y en el silencio de la escena se intuye el tono general del cómic, triste y dramático.

El protagonista se dedica a la confección de alfombras de una gran calidad, que hasta el momento vendía los días de mercado en la tienda del comerciante Finkler. Uno de estos días Mendleman madruga, cargado con sus alfombras. Es un hombre satisfecho de su labor: en sus manufacturas puede reflejar la luz imprecisa del amanecer, o cualquier sutilidad que deseen sus clientes. Y ahora espera poder venderlas a buen precio, sobre todo porque su mujer está esperando un hijo.

Cuando llega al mercado encuentra una serie de cambios importantes: las paradas comienzan a ofrecer productos de poca calidad, la atmósfera general no tiene el antiguo calor humano, e incluso el viejo Finkler ha dejado su comercio en manos de su yerno, más preocupado en hacer caja. Mendleman debe marcharse para no malvender sus alfombras; pero peor suerte le espera en el emporio, una especie de grandes almacenes en los que los artesanos hacen cola, para vender a cualquier precio sus piezas.

Ambientado a comienzos del siglo XX en la Europa del Este, Día de mercado nos podría recordar las novelas de Joseph Roth y sus personajes grises, víctimas del cambio de siglo. También Mendleman ve con claridad hacia el final del cómic que el viejo mundo está desapareciendo (la lentitud del trabajo bien hecho, el amor hacia los olores de la tierra y la buena fe de la gente), y surge implacable la industrialización. “Para vivir en estos tiempos es necesario tener una resolución de acero, vergüenza, autoconmiseración, furia”, se dice el protagonista hacia el final del libro.

(més informació de l’autor a la seva pàgina web)

Barcelona Low Cost ha guanyat el premi Josep Coll d'APIC. El guionista argentí Aníbal Mendoza i el dibuixant Martín Tognola, compatriota seu, entren per la porta gran al món del còmics. Han triat tres personatges per descriure la Barcelona que ens trobem cada dia baixant o pujant per les Rambles, endinsant-nos al barri del Raval; creadors o artistes d'esperit que es busquen la vida com poden. Aníbal i Martín han tingut l'amabilitat de respondre a les preguntes d' Humor a l'art, amb molt de suc, ja veureu.

Barcelona Low Cost ha ganado el premio Josep Coll de APIC. El guionista argentino Aníbal Mendoza y el dibujante Martín Tognola, compatriota suyo, entran por la puerta grande en el mundo del cómic. Han escogido tres personajes para describir la Barcelona que nos encontramos cada día bajando o subiendo por las Ramblas, adentrándonos en el barrio del Raval; creadores o artistas de espíritu que se buscan la vida como pueden. Aníbal y Martín han tenido la amabilidad de responder a las preguntas de Humor a l'art, por cierto con mucho jugo.

(Llegiu entrevista d'Humor a l'art aquí)