© hereus de Màrius Gifreda

El Be Negre és una de les més emblemàtiques revistes satíriques del nostre país: per la qualitat de les seves col·laboracions, i pel significat històric de la seva aposta editorial. Es va editar a Barcelona del  juny del 1931 a l’agost del 1936, amb una periodicitat setmanal, un total de 245 números i un format que va variar de les quatre a les vuit pàgines. Va prendre com a model una altra revista mítica del món de l’humor: Le Canard Enchaîné. El 1979 es va intentar publicar-la de nou sota el títol de El Be Negre: amb potes rosses, intent que va ser un fracàs.

Els dibuixants i autors d’El Be Negre (càustics, provocadors) no vam tenir compassió per cap dels personatges públics de l’època: representants de l’església, polítics d’esquerra i de dreta, catalanistes i espanyolistes. Escribien sobre un ventall ben ampli de temes del moment, publicant fins i tot textos poètics. Els lectors tenien les seves seccions predilectes: sobre religió a L´Agnus Dei; sobre cine a El Be a les fosques; sobre pintura a El Be…lasques; sobre literatura a El Be…rnat Metge, o sobre teatre a  Molt beee!.

Cal subratllar el contexte de la Segona República pels seus aires llibertaris, que van facilitar el treball de dibuixants com Castanys, Passarell, Tísner  (Avel.lí Artis Gener) i Soka (Francesc Fontanals, autor de l’ovella identificativa de la revista), o dels escriptors Rossend Llates, Àngel Ferrant, Joan Cortès, Carles Sindreu, Just Cabot, Manuel Amat. Màrius Gifreda fou l’editor i en Josep Maria Planas el director. Altres imprescindibles d’aquest equip van ser: Ernest Guasp, Josep M. Xicota,  Enric Fernàndez Gual, Joan Cortès i Vidal, Joaquim Muntanyola, Salvador Mestres, Apa (Feliu Elíes), Bon (Romà Bonet), o el mateix Josep Maria de Sagarra.

El director de la revista va ser assassinat a l’inici de la guerra  civil, i l’aventura d’ El Be Negre es va truncar. La revista va marcar un abans i un després en els mitjans d’humor satíric: alguns dels seus dibuixos o textos ens sobtarien avui en dia pel seu atreviment.

El Be Negre es una de las más emblemáticas revistas satíricas de nuestro país: por la calidad de sus colaboraciones, y por el significado histórico de su apuesta editorial. Se editó en Barcelona desde junio de 1931 hasta agosto de 1936, con una periodicidad semanal, un total de 245 números y un formato que varió de cuatro a ocho páginas. Partió del modelo de la revista francesa Le Canard Enchaîné. En 1979 se intentó publicar una nueva versión de la revista bajo el título de El Be Negre: amb potes rosses, que resultó un fracaso.

Los dibujantes y autores de El Be Negre (cáusticos, provocadores) no tuvieron compasión por ninguno de los personajes públicos de la época: representantes de la iglesia, políticos de izquierda y de derecha, catalanistas y españolistas. Escribían sobre un abanico muy amplio de temas del momento, publicando incluso textos poéticos. Los lectores tenían sus secciones predilectas: sobre religión en L´Agnus Dei; sobre cine en El Be a les fosques; sobre pintura en El Be…lasques; sobre literatura en El Be…rnat Metge, o sobre teatro en Molt beee!.

Debe remarcarse el contexto de la Segunda República por sus aires libertarios, que facilitaron el trabajo de dibujantes como Castanys, Passarell, Tísner  (Avel.lí Artis Gener) y Soka (Francesc Fontanals, autor de la oveja identificativa de la revista), o de los escritores Rossend Llates, Àngel Ferrant, Joan Cortès, Carles Sindreu, Just Cabot, Manuel Amat. Màrius Gifreda fue el editor y Josep Maria Planas el director. Otros imprescindibles de este equipo fueron: Ernest Guasp, Josep M. Xicota,  Enric Fernàndez Gual, Joan Cortès i Vidal, Joaquim Muntanyola, Salvador Mestres, Apa (Feliu Elíes), Bon (Romà Bonet), o el mismo Josep Maria de Sagarra.

El director de la revista fue asesinado a comienzos de la guerra civil, y la aventura de El Be Negre quedó truncada. La revista marcó un antes y un después en los medios de humor satírico: algunos de sus dibujos o textos nos sorprenderían hoy en día por su atrevimiento.