© els propietaris dels drets
Revista humorística de textos i dibuixos, publicada a Espanya del 1941 al 1978 amb una periodicitat setmanal, fins arribar als 1.898 números ordinaris i extraordinaris. Va tenir tres etapes clares, sent la segona la més fecunda: des de 1941 fins 1944, sota la direcció del seu fundador, Miguel Mihura; del 1944 al 1977, amb Álvaro de Laiglesia com a director; i del 1977 al 1978, sota la responsabilitat principal de Manuel Summers.
La primera època de La Codorniz es caracteritza per la seva intenció vanguardista: cabdal és llavors el surrealisme que impregna les seves pàgines, i igualment l’absurd. Participaren en els seus continguts: el mateix Mihura, Tono, Neville, Herreros, Álvaro de Laiglesia, Wenceslao Fernández Flórez, José López Rubio, Jacinto Miquelarena, Enrique Jardiel Poncela, Ramón Gómez de la Serna, Galindo, Picó, autors i dibuixants de primer nivell. Les tirades en aquesta primera etapa podien arribar als 35.000 exemplars.
Miguel Mihura va vendre la revista el 1944, cansat potser de la tensió per aconseguir que La Codorniz entrés dins la seva perspectiva de l’humor; potser per les restriccions i la realitat social del nou règim, lluny del concepte de vanguardisme dels anys 20.
L’antic redactor en cap, Álvaro de Laiglesia, va passar a encarregar-se llavors del timó de la revista. De Laiglesia va obrir les portes a noves propostes al llarg dels anys: va incorporar a l’equip a dibuixants com Nácher, Goñi, Mingote, Gila, Tilu, Chumy Chúmez, Munoa, Máximo, Cebrián, Serafín, Kalikatres, Dátile, Pablo, Mena, Eduardo, Madrigal; i a Rafael Azcona, Ángel Palomino, Rafael Castellano, Evaristo Acevedo, Óscar Pin, Alfonso Sánchez, Remedios Orad, Víctor Vadorrey, Gonzalo Vivas, Jorge Llopis, Juan Chorot, Bardaxí, José Luis Coll, Pgarcía, Julio Penedo , entre els autors. En aquesta segona etapa el percentatge de vendes es multiplicà: la tirada podia arribar al voltant dels 80.000 exemplars, i un dels motius d’aquest èxit va ser el realisme (més el costumisme i certa crítica social lleu) que de Laiglesia va aplicar als continguts, tenint presents els cànons que marcava la política cultural franquista. Tot i així, també va tenir els seus col·laboradors més satírics.
A la seva tercera etapa La Codorniz es va endinsar en l’atmosfera del “destape” pròpia dels primers anys de la transició, decaient ràpidament.
Revista humorística de textos y dibujos, publicada en España del 1941 al 1978 con una periodicidad semanal, hasta llegar a los 1.898 números ordinarios y extraordinarios. Tuvo tres claras etapas, siendo la segunda la más fecunda: desde 1941 hasta 1944, bajo la dirección de su fundador, Miguel Mihura; del 1944 al 1977, con Álvaro de Laiglesia como director; y del 1977 al 1978, bajo la responsabilidad principal de Manuel Summers.
La primera época de La Codorniz se caracteriza por su intención vanguardista: básico fue entonces el surrealismo que impregna sus páginas, e igualmente el absurdo. Participaron en sus contenidos: el mismo Mihura, Tono, Neville, Herreros, Álvaro de Laiglesia, Wenceslao Fernández Flórez, José López Rubio, Jacinto Miquelarena, Enrique Jardiel Poncela, Ramón Gómez de la Serna, Galindo, Picó, autores y dibujantes de primer nivel. Las tiradas podían llegar a los 35.000 ejemplares.
Miguel Mihura vendió la revista en 1944, cansado tal vez de la tensión por conseguir que La Codorniz entrara dentro de su perspectiva del humor; tal vez por las restricciones y la realidad social del nuevo régimen, lejos del concepto de vanguardismo de los años 20.
El antiguo redactor jefe, Álvaro de Laiglesia, pasó a encargarse del timón de la revista. De Laiglesia abrió las puertas a nuevas propuestas a lo largo de las décadas: incorporó a su equipo a dibujantes como Nácher, Goñi, Mingote, Gila, Tilu, Chumy Chúmez, Munoa, Máximo, Cebrián, Serafín, Kalikatres, Dátile, Pablo, Mena, Eduardo, Madrigal; y a Rafael Azcona, Ángel Palomino, Rafael Castellano, Evaristo Acevedo, Óscar Pin, Alfonso Sánchez, Remedios Orad, Víctor Vadorrey, Gonzalo Vivas, Jorge Llopis, Juan Chorot, Bardaxí, José Luis Coll, Pgarcía, Julio Penedo , entre los autores. En esta segunda etapa de La Codorniz el porcentaje de ventas se multiplicó: la tirada podía alcanzar los 80.000 ejemplares, y uno de los motivos de este éxito fue el realismo (más el costumbrismo y cierta crítica social leve) que de Laiglesia aplicó a los contenidos, teniendo presentes los cánones que marcaba la política cultural franquista. Aunque no hay que olvidar que también tuvo sus colaboradores más satíricos.
En su tercera etapa La Codorniz se adentró en la atmósfera del destape propia de los primeros años de la transición, decayendo ràpidamente.