© Actualment Planeta
Por favor va ser una revista satírica de finals del franquisme i començaments de la transició, que es va atrevir a qüestionar cada setmana els poders coercitius del poder i va saber aprofitar la necessitat d’oxigen crític de la societat espanyola. La seva curta carrera va del 1974 al 1978, editada primer per José Ilario, que va ser propulsor únic o en tàndem d’iniciatives capdals en la premsa espanyola com Barrabás, Interviú, o El Jueves. Els problemes econòmics i els incidents amb la censura van obligar a Ilario a vendre Por favor a Garbo Editorial. Un cop tancada la capçalera, Ilario va fer un nou intent de treure-la al mercat sota el títol de Nuevo Por favor, però va durar molt poc temps.
Al capdavant de Por favor estan els trentanyers Perich, Forges i Manuel Vázquez Montalbán. Tots tres són els responsables intel·lectuals de la revista. Una anècdota que il·lustra a la perfecció el contingut futur de la publicació: va ser presentada el mateix dia en el qual es confirmaria la condena a mort de Salvador Puig Antich; Vázquez Montalbán va fer notar a la concurrència que aquell no era precisament un dia per estar contents. Por favor va ser doncs una revista de crítica política, d’humor satíric, escrita des d’una perspectiva d’esquerres bastant ampla, com era d’esperar per les circumstàncies. Manuel Vázquez Montalbán veu tres etapes en la revista (a la introducció de Por favor: una historia de la transición), influïdes per: “la lucha contra el franquismo agonizante, la sátira de los condicionamientos de la transición y un cierto desconcierto de intenciones y lenguaje ante el primer ensayo general de normalidad democrática”.
Algunes de les seves seccions eren: Señoras y señores de Juan Marsé, Diario apócrifo de Máximo, La Entrevista salvaje de Maruja Torres, El Séptimo de caballería o Noticias del 5º Canal de Manuel Vázquez Montalbán i Perich, Confidencias de un chorizo de l’esmentat Marsé, Nosotras las mujeres objeto-ras de Núria Pompeia, Último rollo de Manuel Campo Vidal.
El prestigi de Por favor ve sobre tot de l’alta qualitat dels seus continguts, que van elaborar autors i dibuixants de primera fila. Entre els escriptors: Manuel Vázquez Montalbán, Antonio Álvarez Solís, Maruja Torres, Juan Marsé, Josep Martí Gómez, Josep Ramoneda, Ángel Casas, José Luis Guarner, Amando de Miguel, Fernando Savater, Joan de Sagarra, etc. Entre els dibuixants: Perich, Cesc, Forges, Núria Pompeya, Jaume Bach, Juan José Guillén, Máximo, Romeu, Vallés, Martínmorales, El Cubri, Gin, Ventura & Nieto, etc. Hi van col·laborar també dibuixants internacionals com Quino, Fontanarrosa, Reiser.
Por favor va ser un best-seller de la premsa satírica: el primer número va vendre 100.000 exemplars. No és d’estranyar si tenim en compte que Autopista de Perich va batre rècords de venda per aquelles dates. I quan Por favor era clausurada per la censura, llavors l’equip treia al mercat una altra capçalera, en la qual l’absurd tenia un paper central: Muchas gracias, també setmanal.
Editorial Crítica va editar l’any 2000 el llibre Por favor: una historia de la transición, on es recull una antologia de textos i dibuixos de la revista.
© Ed. Crítica
Por favor fue una revista satírica de fines del franquismo y comienzos de la transición, que se atrevió a cuestionar cada semana los poderes coercitivos del poder y supo aprovechar la necesidad de oxígeno crítico de la sociedad española. Su corta carrera va del 1974 al 1978, editada primero por José Ilario, que fue propulsor único o en tándem de iniciativas básicas en la prensa española como Barrabás, Interviú, o El Jueves. Los problemas económicos y los incidentes con la censura obligaron a Ilario a vender Por favor a Garbo Editorial. Una vez cerrada la cabecera, Ilario intentó de nuevo sacarla al mercado bajo el título de Nuevo Por favor, pero duró poco tiempo.
Al frente de Por favor están los treintañeros Perich, Forges y Manuel Vázquez Montalbán. Los tres son los responsables intelectuales de la revista. Una anécdota que ilustra a la perfección el contenido futuro de la publicación: fue presentada el mismo día que se conoció la sentencia a muerte de Salvador Puig Antich; Vázquez Montalbán comentó que aquél no era precisamente un día para estar alegres. Por favor fue pues una revista de crítica política, satírica, escrita desde una perspectiva de izquierdas banstante amplia, como era de esperar por las circunstancias del momento. Manuel Vázquez Montalbán ve tres etapas en la revista (en la introducción de Por favor: una historia de la transición), influidas por: “la lucha contra el franquismo agonizante, la sátira de los condicionamientos de la transición y un cierto desconcierto de intenciones y lenguaje ante el primer ensayo general de normalidad democrática”.
Algunas de sus secciones eran: Señoras y señores de Juan Marsé, Diario apócrifo de Máximo, La Entrevista salvaje de Maruja Torres, El Séptimo de caballería o Noticias del 5º Canal de Manuel Vázquez Montalbán y Perich, Confidencias de un chorizo del mencionado Marsé, Nosotras las mujeres objeto-ras de Núria Pompeia, Último rollo de Manuel Campo Vidal, etc.
El prestigio de Por favor se debe sobre todo a la alta calidad de sus contenidos, que elaboraron autores y dibujantes de primera fila. Entre los escritores: Manuel Vázquez Montalbán, Antonio Álvarez Solís, Maruja Torres, Juan Marsé, Josep Martí Gómez, Josep Ramoneda, Ángel Casas, José Luis Guarner, Amando de Miguel, Fernando Savater, Joan de Sagarra, etc. Entre los dibujantes: Perich, Cesc, Forges, Núria Pompeya, Jaume Bach, Juan José Guillén, Máximo, Romeu, Vallés, Martínmorales, El Cubri, Gin, Ventura & Nieto, etc. Dibujantes internacionales se sumaron también al proyecto (Reiser, Quino, Fontanarrosa).
Por favor fue todo un best-seller de la premsa satírica: el primer número vendió 100.000 ejemplares. No es de extrañar si tenemos en cuenta que Autopista de Perich batió por entonces récords de venta. Y cuando la revista era clausurada por la censura, el equipo de Por favor sacaba al mercado otra cabecera, en la que el absurdo jugaba un papel central: Muchas gracias, también semanal.
Editorial Crítica editó en el año 2000 el libro Por favor: una historia de la transición, en el que se recoge una antología de textos y dibujos de la revista.