Entrevistes

1.A més de dedicar-te a l’humor gràfic com a dibuixant, ho fas també com a estudiós. D’on et bé aquest interès per divulgar capítols de la història de l’humor gràfic, la sàtira, etc.?

Jaume Capdevila: Tot plegat ha estat un procés que jo crec que és natural. Primer he estat lector, un lector àvid i apassionat, sí, però res més que un lector que gaudia de llegir i col·leccionar llibres d’humor gràfic. Un cop vaig tenir llegits i apamats els autors contemporanis, com que tampoc hi ha tantes novetats, vaig començar a anar endarrera en el temps i a descobrir els autors de la transició, els del franquisme, els d’abans de la guerra, i com que les tecnologies ho han permès, també els autors estrangers... I cada nova descoberta em produïa tant de plaer que ho volia compartir. D’aquí ve el meu interès en la divulgació. La veritat és que jo sóc dibuixant (i ho faig més bé o més malament, però si més no, tant bé com puc) i sóc conscient que en la faceta de divulgador, teòric, estudiós o diguem-ne com vulgueu, tinc moltes deficiències, perquè no tinc una formació acadèmica prou rigorosa en aquest aspecte, però com que pràcticament no hi ha gaire ningú més que ho faci, doncs, mira, ho he de fer jo.

També he de reconèixer el meu compromís amb la professió, que ha afavorit aquesta deriva cap a la divulgació. Com que m’apassiona el dibuix de premsa i la caricatura, trobo lògic interessar-se per la història de la matèria, com un bon arquitecte hauria de conèixer el què han fet els grans arquitectes de la història, o un bon periodista hauria de saber el que s’ha fet abans en el camp del periodisme...

Per altra banda, m’han influenciat molt les figures de Jaume Perich (i ell també va fer de ‘divulgador teòric’ de l’humor gràfic a El Correo Catalán, o al DDT, per exemple, i sempre m’hi he emmirallat), però també Josep Maria Cadena i Lluís Solà i Dachs, que han preservat el patrimoni de la premsa satírica a casa nostra; i malgrat sigui un personatge controvertit, Ivan Tubau, autor d’un llibre imprescindible a la bibliografia de l’humor gràfic d’aquest país com és De Tono a Perich o El humor gráfico en la prensa del franquismo.   

_________________

Com que m’apassiona el dibuix

de premsa i la caricatura, trobo

lògic interessar-se per la història de la matèria,

com un bon arquitecte hauria de conèixer el què han fet els grans arquitectes de la història. 

                  _________________

2.Una altra faceta teva és la de comissari d’exposicions. Fa poc has elaborat una exposició sobre els dibuixos gràfics publicats a El Triangle (El Triangle a mil!). A grans trets, com es gestiona i prepara una exposició?

J.C.: Buf! això de les exposicions porta molta més feina del que sembla... però són necessàries, perquè la feina del dibuixant es va publicant dia a dia, setmana a setmana en els mitjans i va fent forat... (o no). Però una exposició serveix per fer una aturada i mirar enrere, i acotar un autor, o un grup d’autors, i reivindicar-ne la vigència.

Ara he estat preparant simultàniament ‘El Triangle a mil!’ i ‘Escolta Espanya...ep que hi ha algú?’ i les dues han estat molt semblants i alhora diferents. La primera és capbussar-se a fer una recerca hemerogràfica en els volums d’una revista, i la segona ha estat coordinar gairebé cinquanta dibuixants contemporanis.

Un cop tens el material (què difícil és triar quines coses s'exposaran i quines no!) cal plantejar-se quin ha de ser el discurs expositiu, els nivells de lectura que vols que tingui l’exposició, i com s’ha d’ordenar i presentar el material.

Després barallar-se amb el dissenyador –barallar-se perquè hi ha dissenyadors, a vegades, que volen que les coses siguin maques sense pensar en els continguts, i els continguts en les exposicions són més importants que les formes, penso- (en el meu cas, he treballat amb el Néstor Macià, amb qui ja havia fet l’exposició dels cent anys del Mundo Deportivo o la d’en Muntanyola, i la veritat és que és un gran professional que en comptes de posar problemes, en Néstor sempre aporta sol·lucions). I finalment revisar minuciosament que els petits detalls concordin: noms, dates de publicació, etc...

3.Abans de parlar de la teva darrera publicació, quina de les facetes a les que et dediques et dóna  més llibertat a l’hora de crear? O dit d’una altra manera, quina et fa gaudir més?

J.C.: Jo tinc la sort que m’ho passo bé (molt bé!) fent tot el què faig. Disfruto dibuixant acudits, perquè m’apassiona la capacitat comunicativa del dibuix satíric, i em relaxa la recerca gràfica, el lliscar d’un llapis o un pinzell amarat de tinta sobre un full en blanc...

Però també gaudeixo molt en la lectura, en la tasca d’anàlisi i en la divulgació, perquè em permeten centrar-me en revistes o autors de l’any de la picor i descobrir que encara són vigents o que ens poden aportar coses molt interessants als d’avui.

Cadascuna de les disciplines té els seus condicionants: quan faig de caricaturista miro de ser coherent –això és molt difícil– i defensar les idees que penso, això sí de la manera més gamberra i més satírica possible. I quan faig de divulgador intento ser rigorós –i això també és mooolt difícil– i més en un país com el nostre, en que hi ha un important buit bibliogràfic en el camp de l’humor i la premsa satírica (un buit que mirem d’anar omplint, però que és com un cràter lunar!).

I a banda de les grandíssimes satisfaccions que m'ofereixen les dues facetes, també hi ha guerra i moments durs: quan dibuixo, els problemes els tinc quan em barallo amb la creativitat, o amb la incapacitat de la mà de traçar sobre el paper el que projecta el meu cervell... Quan faig de divulgador, amb la manca de temps, perquè a vegades per posar només una frase o una dada, cal passar una setmana a la biblioteca o a l'hemeroteca llegint i cercant aquesta petita dada, fins que la pots constatar fidedignament. O també quan tens una intuïció que no pots confirmar en cap de les obres que s'han publicat, o en cap font solvent i t'ho has d'empassar (un exemple: ara he acabat un llibre més o menys biogràfic sobre un dibuixant català d'abans de la guerra, a mitges amb en Lluís Solà i Dachs -un luxe, la veritat!-; a mi m'ha semblat reconèixer el traç d'aquest artista, molt característic per altra banda, a la revista Papitu, que com sabeu, era una revista una mica pujada de to; però aquests dibuixos van signats amb un altre nom. Coincideixen les dates, coincideix el traç, hi ha la possibilitat, però no hi ha cap altra dada que confirmi que el dibuixant que hem estudiat fes servir aquest pseudònim, ni dibuixés a aquesta revista. Conclusió: malgrat la quantitat de temps invertit a confirmar aquesta dada, això no surt al llibre perquè no ho hem pogut constatar. Cal ser conscient que en la divulgació s'ha de ser molt rigorós, i abans de posar una dada falsa és millor no posar-la... i això és molt frustrant!)

               __________________ 

Quan faig de caricaturista miro de

ser coherent –això és molt difícil– i defensar

les idees que penso, això sí de la manera més gamberra i més satírica possible.

               __________________

4.Si a Canya al Borbó! et centres en la figura de la monarquia, llavors Si los curas y frailes supieran ve a ser una continuació? El rei, el cura... ¿Hi ha alguna altra icona universal de l’autoritat que et quedi per dedicar-li una antologia?

J.C.: Home, n’hi ha... Els militars, per exemple, o la policia, també mereixerien una antologia: la sàtira ha retratat moltes vegades aquests agents que són l’extensió autoritària del braç del poder. Pensem, per exemple, que els militars van assaltar la redacció del Cu-cut! l’any 1905, o a l’Argentina, la revista Humo® va combatre contínuament –amb l’arma de l’enginy, la ironia i la imaginació- el règim militar d’aquell país... També el tema de la corrupció política, o la pròpia llibertat d’expressió són temes presents i recurrents a tota la història de la premsa satírica... O analitzar a fons la relació entre l’humor i la censura, i els mecanismes per evitar aquesta repressió, o estudiar com alguns elements caricaturals s’imposen a la realitat, a base de repetir-se i popularitzar-se, o... buf!... Hi ha tanta feina per fer...

5.Parlàvem del procés de preparació de les exposicions. Un llibre com aquest, com s’encara?

J.C.: El procés és semblant: cal una recerca, desprès fer una tria, i finalment articular un discurs coherent i documentat sobre el tema. És clar que el llibre et permet una major profunditat reflexiva. Però vaja, en el cas de l’exposició, aquesta profunditat es pot articular a través d’un catàleg. Malauradament ara som en una época de retallades de pressupost i mai no n’hi ha prou pel catàleg, quan hauría de ser obligatori...

6.Al llibre realitzes una interessantíssima introducció als mecanismes de la sàtira. Aquesta té dos aspectes bàsics i aparentment contradictoris: per una banda és transgressora i agressiva; però per una altra té cert aire constructiu, doncs no qüestiona a Déu, sinó als seus representants. ¿Una societat sense sàtira (constructiva) és una societat sana?

J.C.: En tots els llibres que he fet fins ara (els teòrics, s’entén) hi ha reflexions sobre el funcionament de la sàtira i el seu ús com a mecanisme o com a eina per entendre i analitzar la realitat. La sàtira, al contrari que la ironia, que la metàfora, que la metonímia, que el sarcasme, sempre és agressiva. En el fons la intenció de la sàtira és constructiva, però els mecanismes que utilitza són sempre destructius. Cerco que els llibres tinguin més profunditat, i així, en el llibre sobre Bagaria hi havia digressions sobre la confecció de caricatures, i en el del Mundo deportivo, una visió més global de la il.lustració a la premsa, així com al d’en Tísner, aprofitava per explicar el panorama i evolució del dibuix satíric de la República i la Transició...

Però la resposta a la pregunta és que no existeix una societat sense sàtira. El joc, la ironia, la sàtira formen part de l’humor i l’humor –mecanisme de descàrrega segons Freud; part del desenvolupament evolutiu del llenguatge segons Burling; mecanisme social segons Provine i Fischer; mecanisme per afrontar l'estrès o l’adversitat segons Lefcourt...- és connatural a l’ésser humà. És a dir que si el règim polític no permet que la sàtira sigui a la premsa, aquesta pulsió satírica sortirà al teatre, als acudits orals, a la literatura, a la música...

              ____________________

En el fons la intenció de

la sàtira és constructiva, però els mecanismes que utilitza són sempre destructius.

              ____________________

7.Veiem que són contades les mostres de transgressió pertanyents a la dictadura franquista que apareixen a Si los curas...  Com es camuflava la crítica anticlerical llavors? O directament era impossible?

J.C.: No, en aquell moment era impossible. El franquisme mai va permetre cap crítica al poder polític ni a l’eclesiàstic. Pensem que una de les principals armes de l’humor gràfic o la sàtira dibuixada és la seva difusió. Els protestants ja ho van entendre al segle XVI i utilitzaven la sàtira en fulls impresos que circulaven i arribaven a molta gent. Durant el franquisme, el poder controlava els canals de difusió, amb una censura arbitrària i ferotge. Per tant, això era impossible. Sí hi havia humor anticlerical, però no era a la premsa escrita; era als acudits que la gent explicava al carrer, en cantarelles populars, o en premsa clandestina que tenia molt poca difusió, i els que la feien s’hi jugaven la pell (i les poques mostres que n’he trobat son tan mal dibuixades i grolleres que no he cregut interessant incloure-les en l’antologia).

Però els acudits satírics de premsa són un termòmetre perfecte de la història, i la gràcia és que reflexen a la perfecció el batec dels temps. Recuperant els nostres acudits, es recupera la nostra història, que és la que és i no la que voldriem que fos. Si us hi fixeu, veureu que les sàtires més dures provenen de la premsa francesa, on ja tenen una tradició molt més lliure, i alhora la història ha permés que el país fos laic des de principis del segle XX.

8.Dels vicis pels quals han estat objecte de sàtira cures i frares, quin creus que ha inspirat de forma especial als dibuixants?

J.C.: Tots! I això que els dibuixants (com tothom) som gent que ens agraden els vicis, i com més millor! Però com a mínim no diem als altres el què han de fer. Aquest és el principal punt en el que es basa la caricatura anticlerical: la diferència entre el que diuen i el que fan. Cadascú és lliure de fer el què li sembli millor, aquí no hi ha res a dir. Però el problema de l’Església, com a institució, és que s’ha entestat a donar un seguit de normes de conducta a la resta de la gent: això ja és discutible. I el pitjor és que, durant segles, les mateixes normes que pretenen que segueixi tothom: castedat, humilitat, dejuni, generositat, etc... són els primers d’incomplir-les. Aquí, és clar, hi ha material per a la sàtira!

               _____________________

Recuperant els nostres

acudits, es recupera la nostra història.

               _____________________

9.Per quin autor dels que inclous al llibre sents debilitat?

J.C.: Ui, la llista és massa llarga! En el fons he fet el llibre perquè m’agrada compartir la qualitat o la intensitat satírica de cadascun d’aquests dibuixos... La majoria formen part d'algun llibre, fulletó o volum d’alguna revista de la meva biblioteca particular... que comença a ser força gran. I el sentit de tenir tants llibres, no és quedar-m’ho per a mi, sinó poder fer arribar el seu contingut a d’altra gent que els interessi el mateix...

Si tingués temps (i diners!) dedicaria una monografía a cadascun dels autors que apareixen a l’antologia, i a cadascuna de les revistes.

10.Sents nostàlgia de l’època daurada de la premsa satírica al nostre país?

J.C.: Home... personalment no sóc gens donat a la nostàlgia. Diguem que en això sóc molt pragmàtic i conscient de que les coses no poden ser d’altra manera. Per tant hem de fer el que poguem en el moment en que som, i no val la pena gavanyar el temps pensant que hauria estat millor viure en un altre temps.

Per altra banda, sí que m’hauria agradat que la forta tradició satírica catalana no s'hagués estroncat tan dràsticament, o m’agradaria que el públic actual tingués prou sensibilitat com per que pogués haver-hi una o dues o més revistes satíriques al mercat, convivint amb normalitat amb la resta de la premsa.

Però, vaja, tot i que sempre reivindico aquesta premsa satírica i aquesta tradició de grans caricaturistes de casa nostra, no és un exercici de nostàlgia, sinó de contestació, de cultura, de justícia...